Els inicis:
Un dels trets d’identitat de la Jungfrau ha estat, des de sempre, la voluntat de romandre una escola oberta: en la dimensió local (la comunitat), en la dimensió de país i a nivell global, entenent el món com la casa comuna. O, vist des d’una altra perspectiva, ha estat un objectiu central aconseguir que el món entrés dins de l’escola, dins l’aula. És per això que les ciències socials han tingut un tractament i un pes específic rellevant en l’educació del nostre alumnat, que s’ha prioritzat l’educació en valors i que s’han promogut, amb convenciment, estratègies com l’assemblea, les activitats d’aprenentatge servei, les colònies per conèixer el país i aprendre a estimar-lo (des de la Catalunya Nord fins a les illes; des del delta de l’Ebre fins a l’Empordà; des d’Empúries fins a Suïssa…), i l’intercanvi amb altres centres d’arreu: Andalusia, Itàlia, Grècia, Finlàndia, Rumania (Comenius) i Nicaragua.
En aquesta línia l’any 1993, just en celebrar-se el 30è aniversari de l’escola, un grup de persones format per mares i pares d’alumnes, i mestres, van crear la Comissió de Solidaritat amb l’objectiu de refermar el compromís de la institució amb la societat, promovent la formació de les famílies en temes de solidaritat, desenvolupament sostenible, economia solidària i equitat de gènere. Es van programar xerrades sobre el 0’7%, el deute extern, el paper de la dona al tercer món, les relacions injustes entre el primer i el tercer món… En tot cas, sempre enfocat a la sensibilització/formació dels adults. Entre els conferenciants convidats ja hi havia l’Arcadi Oliveras, encara desconegut pel gran públic, però que en la seva crítica del sistema ja ens advertia, fa 20 anys i amb tota lucidesa, de la crisi econòmica i de valors que estem patint actualment.
El sector mestres va plantejar en aquells moments de trobar alguna iniciativa que permetés portar a les aules, d’una manera participativa i experimental, els continguts del que ara anomenem EpD (Educació pel Desenvolupament), que fins a aquell moment s’estaven oferint en l’àmbit del que podríem anomenar escola de pares.
Aquesta voluntat de trobar una alternativa participativa per a l’alumnat es convertí en oportunitat en el moment que a l’escola vàrem acollir, temporalment, una nena de Nicaragua, cosina d’uns alumnes del centre. L’Amy va estar entre nosaltres sis mesos i la seva estada va fer necessari posar-nos en contacte amb l’escola de la que procedia per determinar-ne el nivell i altres requisits administratius. La demanda d’agermanament va sorgir de manera natural i tenia especial sentit en la mesura que la nena tornava a la seva comunitat amb la llavor del projecte sota el braç. D’aquesta manera, sense tenir-ne massa consciència, l’Amy va esdevenir el desencadenant de l’agermanament amb la Escuela Pública francisca González, de Chichigalpa, Nicaragua.
L’agermanament es va concretar entre els mesos de gener i de març de 1997 i, des dels seus inicis, ha estat coordinat i promogut per la Comissió de Solidaritat de la que han format part al llarg dels anys més de trenta persones, pares, mares i mestres.
El seu objectiu incial era l’intercanvi entre escoles, el coneixement d’una altra realitat que ens ajudés a comprendre millor el món en la seva complexitat des d’una perspectiva més “real”. No hi havia darrere un plantejament massa estructurat. Era més la voluntat de fer junts i compartir que no pas un programa amb objetius, continguts i estratègies ben definits. Per altra banda, encara no sabíem amb massa exactitud quines eren les motivacions que movien els nostres amics de Chichigalpa a acceptar la proposta. Donàvem per fet que serien semblants a les nostres.
I, de fet, ho eren però amb matissos importants. En general, les raons que mouen les entitats, les ong, les agències governamentals i les persones solidàries i compromeses del primer món a implicar-se en els problemes estructurals i/o quotidians que pateixen els habitants del mal anomenat tercer món acostumen a ser de caire intel.lectual, fruit d’una anàlisi crítica de les estructures socioeonòmiques que els porta, conseqüentment, a prendre un compromís.
Per part d’ells, de les contraparts als països en vies de desenvolupament, hi ha una qüestió pràctica de prioritats. Les necessitats són tan extremes i limitadores que, lògicament, pensen les relacions amb nosaltres, en primera instància, com a generadores de recursos.
Arribar a definir uns objectius compartits a partir de posicions inicialment tan diferents és la clau de volta per arribar a consolidar unes relacions estables en el temps. Unes relacions que no generin falses expectatives, unes relacions enteses des de la igualtat en el sentit que les dues parts donen i reben en la mateixa mesura. Per tant, no fonamentades en el que tenim sinó més aviat en el què som, en els valors que compartim com a persones, com a col.lectius i com a escoles que desenvolupem una mateixa missió. Des d’aquesta perspectiva, la necessitat i la voluntat de cooperació arriba, més endavant, com a conseqüència del coneixement mutu, de l’establiemt d’empaties, de la implicació emocional que, de mica en mica, es va teixint.
En el nostre cas, un cop explorades les possibilitats i les expectatives de l’agermanament, un cop entès el context, després d’haver progressat en el coneixement mutu, vàrem decidir-nos a signar un protocol que definia les bases del projecte i marcava els límits de la nostra cooperació.
El projecte es consolida i esdevé complex:
Després d’un any i mig llarg d’agermanament, l’octubre de 1998, el pas devastador de l’huracà Mitch per la zona va trasvalsar les vides dels nostres amics de Chichigalpa i, de retruc, les nostres convertint l’agermanament en una eina definitiva, útil i potent des del punt de vista del compromís solidari.
L’Occident de Nicaragua està travessat, de nord-oest a sud-est, per la cadena volcànica de Los Maribios. El volcà San Cristobal s’alça imponent amb els seus 1750 m. i la seva columna permanent de gasos just davant de Chichigalpa; el Casitas, més modest, li fa costat. Les pluges torrencials associades a l’huracà Mitch van omplir el cràter del Casitas fins a vessar. El cràter no va suportar la pressió i va rebentar provocant una allau de fang mortal que va arrasar una zona de 24 km de llargada per 2 km d’amplada, llaurant la terra fins a profunditats de 5 metres en alguns indrets. L’allau es va abatre sobre el vessant boscós i poblat per multitud de barraques (d’aquí el nom de Casitas), arrencant de socarrel tota la massa boscosa fins a arribar al poble veí de Posoltega, ja a la plana, on va perdre força entre les plantacions de canya.
2600 morts oficials. A més d’innombrables morts que no constava que haguessin viscut mai. Infants i adults sense identitat que havien viscut en l’anonimat legal i que ara desapareixien sense tenir ni tan sols el dret a ser invetariats com a víctimes.
L’ escola germana convertida en refugi i hospital durant tres mesos demanava ajut.
La campanya que es va promoure des de la Jungfrau va obtenir un ampli suport ciutadà, especialment d’alguns centres d’ensenyament públics i, fruit d’aquesta generosa colaboració, al cap d’unes setmanes del desastre la gent de l’equip de mestres de l’escola germana ja disposava de recursos per repartir ajut d’emergència, alimentació, assistència mèdica, medicaments… i per organitzar una campanya per preveure les infeccions per ingesta d’aigües contaminades especialment en infants.
Passats un parell de mesos es va veure la necessitat de trobar un terreny per reubicar aquelles famílies amb fills que havien perdut fins i tot la terra on plantaven la casa o la barraca i que, per aquesta raó, no acabaven d’abandonar l’escola, mancats d’un lloc on viure, ni que fós provisional.
Així va néixer el barri Los Lirios.
I d’aquesta manera tan radical com imprevista el projecte d’agermanament prenia una doble dimensió:
Per una banda, la relació entre escoles basada en l’intercanvi personal, cultural i professional, i en l’ajut solidari al seu alumnat en els camps educatiu, alimentari i de salut.
Per altra banda, la creació d’ASBACHI – Associació de Solidaritat Badalona-Chichigalpa, per promoure el desenvolupament del barri de Los Lirios. ASBACHI som tots. Les mateixes persones que coordinem l’agermanament, però amb la capacitat legal de gestionar amb independència els recursos que s’adrecen a l’escola o els que s’obtenen per al barri.
L’ escola germana:
L’Escola “Francisca González” va ser fundada fa 50 anys i es troba ubicada a l’entrada de la població de Chichigalpa venint de la ciutat de León. Està envoltada per barris humils com Los Lírios, i per nous assentaments de barraques que proliferen de forma anàrquica. La majoria d’ells conformen una àmplia zona de suburbi marginal mancada, en molts casos, dels més elementals serveis urbanístics, sanitaris, socials, culturals, educatius, etc…
Entre la població escolar és freqüent trobar casos de mala nutrició, manca de calçat, roba i, més generalment, incapacitat econòmica per comprar els estris més elementals de treball escolar com poden ser el llapis i el paper.
La Escuela Pública Francisca González és un Centre d’Educació Infantil i de Primària que treballa amb alumnes d’edats compreses entre els 3 i els 12 anys. El nivell socioeconòmic i cultural de les famílies d’aquests alumnes és baix o molt baix, de manera que la gravetat i la diversitat de problemàtiques familiars comporta un grau notable d’absentisme escolar, incompatibilitats entre la necessitat del treball infantil i l’escolarització, i mendicitat, problemes contra els que lluita amb tots els seus recursos, que són molt limitats, l’equip de mestres de l’escola. La gran quantitat d’alumnes amb necessitat i dret d’escolarització és tan gran que l’escola treballa en dos torns diaris, esforç que permet donar assistència al doble d’usuaris i atenció als nois i noies que treballen. En total, atén a 1200 alumnes amb una ratio de 40/aula, de mitjana.
Gràcies a l’agermanament, des del curs 2004, l’escola té una escola multigrau annexa de dues aules al barri Los Lirios per als cursos de CI i CM de Primària, que s’està consolidant com una eina eficaç contra l’absentisme prematur.
El Barri Valle de Los Lirios, es troba a les afores de la ciutat de Chichigalpa, acull 45 famílies de nivell socioeconòmic i cultural extremadament baix. Va ser creat com a resposta als desastres del Mitch a la zona.
Els objectius de l’agermanament són:
A.- Educació/Sensibilització (de la nostra comunitat educativa i del seu entorn social) i intercanvi d’informació i d’experiències per aprofundir en el mutu coneixement.
– Ens permet reflexionar i treballar d’una manera sistemàtica i transversal a l’entorn de les diferents perspectives de l’educació pel desenvolupament: desenvolupament, cultura de pau, drets humans, perspectiva de gènere, diversitat, tant en l’àmbit formal (acadèmic) com en el no formal (fora de l’aula i que implica tota la comunitat).
– Ens permet apropar-nos al coneixement d’una altra realitat sociocultural des d’una perspectiva “normalitzada” i de continuïtat.
– El coneixement i la comprensió de la manera de viure dels amics de Chichigalpa facilita la comprensió de temes com la diversitat cultural a casa nostra, o les causes del fenomen de la immigració.
– Permet vehicular la participació solidària.
– Promoure l’intercanvi entre persones.
– Promoure l’intercanvi d’experiències pedagògiques.
– Ens ajuda a repensar la nostra escala de valors.
– Ens ajuda a promoure l’escola oberta al món.
Accions que portem a terme en aquest apartat:
- Es fomenta la tasca pedagògica i de participació, a partir d’incloure en el propi currículum el coneixement de la contrapart: família, treball, entorn natural i físic, cultura, tradicions.
- Compartint carteig, compartint treballs, en les diverses jornades, tallers, jocs de rol, murals, exposicions, activitats solidàries i campanyes organitzades pel centre cada curs, al voltant d’algun projecte en ejecució, setmana de la Pau, o festes d’escola.
- Promovent estades de mestres a Badalona per a l’intercanvi sociocultural i professional, i estades de joves a Nicaragua per incorporar-se a tasques d’ajut i dinamització.
- Participant en campanyes d’àmbit ciutadà, organitzant xerrades per a adults, o per a altres centres, participant en la Fira de la Solidaritat, editant vídeos amb finalitat pedagògica, muntant exposicions pròpies, oferint-nos com a base de difusió en exposicions d’altres ONG, o participant en jornades d’intercanvi d’experiències pedagògiques i/o solidàries.
B.- Cooperació.
B.1.- Objectius a curt termini:
– Assumir les despeses que l’intercanvi genera a la contrapart. (correu, vídeo, telèfon, cíber, transport del material de cooperació, etc…)
– Dotació a l’escola de Chichigalpa de material fungible i inventariable didàctic, i de la capacitat d’oferir medicaments, assistència mèdica o aliments per cobrir necessitats greus puntuals.
Accions portades a terme en aquest sentit:
– Campanyes anuals de recollida de material fungible (llibretes, llapis, bolígrafs, colors, guix, paper, plastilina, etc…).
– Campanyes de recollida de jocs didàctics.
– Dotació a l’escola de llibres i material inventariable pedagògic i didàctic.
– Campanyes de roba, sabates i material higiènic.
– Suport en el camp de la salut i de l’alimentació.
– Generar recursos propis que ens permetin fer front a les despeses (loteria, tómbola i bar solidaris, venda de samarretes i artesania, donació del 0’7 del pressupost AMPA, donacions particulars a c/c).
B.2.- Objectius a mig termini:
– Ajudar a la millora de la infrastructura del Centre com a mitjà indispensable per afavorir la tasca de l’equip de mestres en un doble sentit: lluita contra l’absentisme escolar i dotació de recursos i estratègies per millorar la qualitat pedagògica.
– Millorar les infrastructures del barri per aconseguir un habitatge i un entorn digne per als seus habitants.
– Promoure l’educació dels infants i la formació d’adults en un doble vessant: alfabetització i capacitació professional.
– Fomentar la cohesió social al barri.
Accions dutes a terme en aquest sentit:
– Creació d’un parvulari amb dues aules: el Preescolar Jungfrau, inaugurat el febrer de 2000. Amb la col.laboració de l’Ajuntament de Badalona i del Fons Català de Cooperació.
– Material escolar, cuina i alimentació, dotació informàtica, salut: ulleres, visites mèdiques, medicació, tractaments oncològics i altres tractaments especials.
– Compra del terreny i promoure la creació del barri Los Lirios (45 cases) pels afectats del Mitch. Inaugurat l’1 de juny de 2001. Hi han participat Asbachi (associació de solidaritat Badalona-Chichigalpa), Fons català de Cooperació, Arquitectes sense Fronteres, Ajuntament de Badalona i Badalona Solidària.
– Construcció al barri d’un menjador col.lectiu infantil (Infancia sin fronteras).
– Construcció i dotació d’una escola unitària multigrau (Escola Jungfrau amb el suport de l’Ajuntament de Badalona). Funcionament d’aquesta escola a càrrec de la escuela Francisca González.
– Construcció d’un pavelló multiusos/auditori i creació d’una biblioteca a l’escola germana (Escola Jungfrau amb el suport de l’Ajuntament de Badalona).
– Sanejament de latrines i lavabos, restauració i pintura exterior i interior, i electrificació, a l’escola germana (amb el suport de l’Ajuntament de Badalona).
– Pista esportiva coberta.
– Cursos d’alfabetització i formació d’adults al barri.
– Taller de costura i manualitats per les dones del barri.
– Construcció d’un pabelló seu de l’AAVV. S’hi ubica el taller, una ludoteca i esplai. – Xerrades de formació per a l’empoderament de les dones.
– Tres camps de treball per a joves.
– Setmana “Badalona x Nicaragua”.
– Llibre “Dones al peu del volcà”.
– Viatges de 9 mestres a Badalona.
– S’han dut a terme 6 viatges en direcció a Chichigalpa, amb les despeses sempre a càrrec de la persona que viatjava. Amb l’objectiu de fomentar les relacions, visitar els projectes, conviure i treballar a i per a l’escola germana i el barri. S’han muntat 3 camps de treball. En total 55 persones.
– S’han organitzat 3 viatges de mestres nicaragüencs, sempre a càrrec d’un projecte subvencionat, amb allotjament en cases particulars. En total, 9 persones.
– 5 Contenidors executats amb 40.000 Kg d’ajut, aproximadament.
– 180 caixes x 32 Kg. (avió) enviades.
– Hem generat llocs de treball directes (parvulari, escola del barri, biblioteca, costura, formació d’adults) i indirectes (persones que han muntat petits negocis al barri, industrials i obrers que han intervingut en els projectes…).
– Actualment ASBACHI, representada per la Concepción Mendoza, mestra de la Francisca González i coordinadora de l’agermanament des dels seus inicis, rep les donacions que arriben des de Badalona i les distribueix, seguint els criteris acordats, cap a l’escola o cap al barri. O, si és el cas, cap a la resta d’escoles de la població, o biblioteca municipal (llibres).
Recuros econòmics:
– Com s’ha esmentat més amunt, l’AMPA de l’escola dedica el 0’7% del seu pressupost anual a l’agermanament amb l’escola “Francisca González”.
– Donacions particulars o de col.lectius diversos.
– Presentació de projectes de sensibilització i de cooperació a la convocatòria municipal.
– Campanyes pròpies i activitats de la comissió.
Al llarg dels anys l’agermanament ha rebut el suport decidit de les famílies de l’escola, la participació directa dels alumnes del cicle superior i els suports externs de l’Ajuntament de Badalona, Voluntaris Badalona, Museu de Badalona, ong Cooperacció, ong Familias Unidas, Fons Català de Cooperació, ong Arreudelmón llibres, Castinfo, empreses, famílies de la ciutat, exfamílies i exalumnes de la Jungfrau, i particulars. Sense tots ells, persones, col·lectius, empreses i institucions aquest projecte no hagués estat possible. En aquest sentit, podem dir que l’agermanament és, de fet, un projecte de ciutat.
Donar les gràcies una i mil vegades a tothom que hi ha posat el seu granet de solidaritat, seria insuficient per valorar aquesta tasca col·lectiva.
En tot cas, el futur del projecte d’agermanament en una conjuntura econòmica i de crisi de valors com la que vivim, dependrà de la voluntat de les persones que, a una i altra banda vulguin anar agafant el relleu i segueixin considerant-lo com una eina imprescindible d’educació en valors.
En un context més institucional, la manca de voluntat política de l’actual equip de govern municipal i la seva aposta per eliminar totalment la cooperació local i internacional del seu programa, enfrontar la ciutadania establint limitacions en l’accés de les persones a drets fonamentals, i criminalitzar la immigració, ens obliga a totes les entitats que creiem en la defensa dels drets humans, a retirar-nos i a fer-nos fortes en les nostres entitats i projectes, esperant que arribin temps millors en els que les nostres autoritats municipals vulguin tornar a liderar la solidaritat i la cooperació, i a promoure la ciutat integradora i oberta al món que sempre ha estat Badalona. Mentrestant, resistirem.
Benjamí Moliné
Escola Jungfrau 